Foros de la Plataforma por una Vivienda Digna

[pakua]

Text que vaig enviar per un número monogràfic de la FAVIBC (Federació d'associacions de veïns i benestar de Catalunya). Encara no tinc la traducció al castellà (l'afegiré quan la tingui aquí mateix), però potser us interesa llegir-lo de moment en català.

Funció i disfuncions socials de l'habitatge

El marc legal constitucional estableix la funció social de la propietat com a limitació a l’usdefruit de la propietat privada. L’article 47 de la Constitució demana de forma clara que les lleis evitin l’especulació en temes de vivenda: No es tracta, en cap dels dos casos, d’un programa electoral per quatre anys. Tampoc son paraules boniques d’un discurs de campanya pel vot ciutadà. No són acudits de cap còmic enginyós ni somnis d’un poeta ascètic. Són, ambdues coses, part del nostre marc legal vigent.

Doncs bé, fa massa anys que no ho sembla. I la indignació davant les situacions a les quals s’ha vist empaitada la ciutadania per temes d’habitatge es va acabar veient, primer al carrer, amb les segudes dominicals del maig i juny de 2006 com a punt de partida, i als mitjans de comunicació finalment, quant la política ha deixat d’ignorar que la vivenda és el primer, en gravetat i en abastament social, problema del país.

Comencem per dir que no és ben bé un problema, sinó una problemàtica, és a dir, un conjunt de problemes que es barregen i s’entrellacen i on cap dels diferents agents i actors no són mai ni la única causa ni la única solució.

Se’ns ha dit fa uns dies que la trentena llarga de signants del PNH són els actors i agents implicats en el tema. Sembla que si promotors, caixes, sindicats, aparelladors, immobiliàries, administracions locals i organismes assistencialistes acorden alguna cosa amb la majoria parlamentària això hauria de ser suficient. Potser sí, què ho hauria de ser, però no, hi faltava la part clau: els habitants. En temes laborals els drets els defensen els sindicats, en temes de racisme els drets els defensen les oenegès, però en temes d’habitatge…qui defensa el dret a l’habitatge?

Potser mai ho farà ningú perquè, donades les inèrcies d’aquests anys, els habitants, els ocupants de les vivendes i els veïnats, han sigut socialment esquarterats en quant a la defensa d’aquests drets en multiplicar-se els casos problemàtics. El problema dels hipotecats no és el dels preus del lloguer. El problema dels llogaters no és l’euribor. El problema dels desallotjaments dels centres socials okupats autogestionats no és el de la parella amb feines precàries a qui demanen avals i nòmines perquè en realitat el seu matrimoni l’ha de signar el banc abans que el registre civil. El problema de les urbanitzacions a pagès no és el de la gentrificació a Ciutat Vella. El problema de qui ha de mantenir una casa a cent kilòmetres lluny del seu lloc de treball no és el de qui es troba de sobte amb un pis pastera a cinc metres del seu. El problema de l’estudiant que paga 300 euros per una habitació de 8 metres quadrats no és el del jubilat a qui fan mobbing perquè no és rentable que pagui nomès 90 per un pis cèntric. El problema del divorciat buscant pis no és el de l’immigrant que pot portar finalment la resta de la família per viure en aquí. El problema de la manca d’equipaments d’un barri no és el problema del despoblament d’un poble petit lligat a una indústria que de sobte o a poc a poc es deslocalitza o s’esvaeix. I aquest és el veritable problema, que cadascú es troba només el seu i no es veu el dret a l’habitatge com un problema de tothom.

Però ara que, tot i que s’havia dit que mai succeiria, ha arribat la fi de la bombolla immobiliària per la pròpia lògica de les bombolles especulatives i amb l’agreujament del paroxisme de la sobrevaloració, resulta que els agents que s’han enriquit durant molts anys -i molt i massa aquests últims, amb els ‘pases’, els ‘diners B’, els ‘xiringos’, les operacions urbanístiques d’empreses mixtes i les corrupcions més flagrants- també tenen diferents ‘problemes’. La màquina de fer calerons de manera fàcil se’ls ha espatllat. De la mateixa manera que durant anys polítics, financers i constructors han acumulat ‘recursos’ any rera any, ara també es troben que no els hi funciona bé res. La gent que es podia hipotecar ja ho ha fet. La resta o no és prou solvent pels prestamistes o s’ha adonat que li convé més llogar que comprar. El jovent no pot trobar feina sinó és en precari i per tant no pot accedir-hi tampoc. I de nouvinguts no arriben tants com les grúes per sobre els nostres caps sembla que esperin. I quan arriba el moment de repartir-se les engrunes del pastís llavors costa molt més quedar satisfets. El problema dels agents de la propietat immobiliària no és el de la inestabilitat dels crèdits interbancaris. El problema de l’augment de l’atur al sector no és el problema que poden trobar els administradors de finques. El problema dels kubotans fotografiats reprimint okupes no és el del finançament dels ajuntaments. El problema de la manca de sòl consolidat no és el de la degradació de barris al costat de promocions de luxe encara pendents de trobar mercat. El problema dels impostos burocràtics no és el problema del manteniment d’un parc vell tutelat per la Generalitat. El problema de l’alentiment de sentències judicials no és el problema de si les comissions sota taula eren del 3 o eren del 20 per cent. El que beneficia els uns ara pot perjudicar directament els altres. Entre els que tenen la paella pel mànec ara resulta que cada qual vol mantenir els seus privilegis tot i que sigui en funció de treure’ls-hi a l’altre agent o actor privilegiat. Aquestes contradiccions del sistema especulador es volen amagar a la ciutadania i, desprès d’anys de fer-ho absolutament tot a curt termini, s’escenifica ara una aliança a llarg termini d’una ampla taula de signants –però sense convidar els habitants, perquè no tenen qui els representi de debó.

A VdeVivenda, i a les seves assemblees obertes als barris i ciutats, tenim clar que no ens prendran el pèl amb aquesta fugida cap endavant. No ens aturarem i no callarem. Les mesures del PNH amaguen la mateixa política que s’ha demostrat no només inútil sinó perjudicial: destinar diners públics per afavorir a aquells que fins ara s’han enriquit especulant amb un dret fonamental, assistint ara el refredat de la –diguem-ne- màfia immobiliària. El PNH fa que els pisos de nova construcció vagin majoritàriament al mercat de compra, en lloc de destinar-los tots a vivenda de lloguer social, que és el que cal; aposta per la nova construcció, amb més devastació del territori, sense contemplar l'existència de milers de pisos buits que no estan complint la seva funció social i deixant el tema de la rehabilitació en xecs regal pels propietaris o en excuses, com la dels ascensors, per fer mobbing municipal a tot un barri com la Barceloneta; permet que els pisos de protecció oficial passin al mercat lliure després de només 30 anys; faculta als promotors a retenir el 30% dels pisos de protecció oficial que construeixin. És a dir, fomenta l'especulació i la corrupció. Un pacte que ignora les crítiques socials rebudes, que no aplica mesures estructurals ni immediates. Un pacte que no té cap mesura ni per fer els lloguers assequibles ni per ajudar a les persones hipotecades i endeutades que corren el risc de perdre els seus habitatges. Un pacte que seguirà contribuint a fer als rics més rics, i als pobres més pobres. I tot plegat, un pacte guarnit amb un enganyós debat en fals sobre l’article 42.6 del projecte de Llei, que podria mobilitzar a mig termini pisos buits. El joc de forces pot fer que només serveixi per que ultrapassin les eleccions, uns, fent veure com si el defensaran i aplicaran, i d’altres, fent veure que va contra una pretesa forma de fer de la societat catalana, quan precisament aquesta és molt més solidària i cooperativa que petitburgesa i poruga.

El nostre simbólic personatge de SuperVivenda som tots i totes, patim amb aquells problemes esmentats al primer bloc de problemes, els dels habitants, els inquilins, els contribuents. No hem de pagar a sobre els que ni són problemes nostres ni els hem generat, ni hem de decidir qui deixa de guanyar mil milions i qui deixa de guanyar dos mil. No volem conformar-nos amb almoines i volem que el marc legal s’apliqui: que es freni, de soca-rel, l’especulació. Les nostres propostes són concretes i factibles. No són amplificades per la premsa, però no cal, es poden llegir a moltes planes a internet. Tant la Carta de Mesures del Taller contra la Violència Immobiliària i Urbanística com el Manifest acordat aquest 19 de maig per les assemblees catalanes VdeVivenda. No són gens utòpiques. Són mesures estructurals que per molt radicals que es pugui dir què són, bé que s’apliquen des de fa molts anys a Europa, on han evitat la situació que patim a Catalunya i a la resta de l’Estat precisament perquè s’ha prioritzat el dret a l’accés davant de les possibles intencions especulatives que el mercat sense cap limitació pot generar. Entendre la vivenda com a bé d’inversió ha degradat la convivència, ha estès la precarietat, ha impedit que siguin efectius la resta de drets, vitals i socials, que depenen del dret de poder accedir dignament a una vivenda sense viure més de la meitat del temps patint per arribar a pagar una renda o lletra mensual de xifres estratosfèriques amb uns ingressos ancorats al terra. Amb aquest pacte i amb aquesta llei -que ens vol silenciar manllevant el nostre discurs però girant l’esquena a les nostres demandes- no tindrem casa en la puta vida!

Pako Belmonte
membre de l’Assamblea pel Dret a l’Habitatge de Barcelona
_________________
V de VIVIENDA-Las 7 propuestas de Vdevivienda
El humor es una herramienta muy digna (v de viñetas)

[pakua]

Ja l'han publicat, rodejat d'altres articles (un del Taller BCNviu i la resta amb 'sí crític' i amb politiqueig i amb alguna dada interesant sobre Europa) i un resum de Pacte i Llei. Es pot baixar el pdf amb tot plegat a

http://www.box.net/shared/267j28dg2p

Bon profit.

_________________
V de VIVIENDA-Las 7 propuestas de Vdevivienda
El humor es una herramienta muy digna (v de viñetas)